ARE YOU RIGHT OR LEFT-HANDED?

Ens tornem a trobar amb una estructura anglesa bastant curiosa que traduïda literalment dóna un resultat bastant ridícul.

Comencem amb alguns exemples:

The man has one eye. He’s a one-eyed man.

L’home té un sol ull. És borni.

He is right-handed (left-handed).

És dretà (esquerrà).

He’s quite pig-headed and thinks he’s always right.

És molt tossut i es pensa que sempre té raó.

En aquests exemples veiem que construïm una expressió amb el nom d’una part  del cos (eye, hand, head), aquest nom el convertim en verb i fem servir el participi d’aquest verb (eyed, handed, headed). El substantiu que representa aquesta part del cos, no se sol verbalitzar, si més no amb el significat que ens ocupa. El sentit pot ser directe (primers dos exemples) o figurat (tercer exemple).

Ja hem comentat que qualsevol intent de traduir aquestes expressions literalment donarà un resultat ridícul, per exemple: one-eyed seria un ullat o bé pig-headed donaria cap de porc.

Així que la traducció s’haurà de fer amb una paraula específica, generalment un adjectiu (dretà, esquerrà, miop, borni, guenyo) o bé amb un sintagma preposicional introduït normalment per la preposició de, (de bon cor, de màniga llarga). En alguns casos, també podem disposar d’adjectius que derivin del nom, (caparrut per tossut).

Altres exemples:

She had always been a good-hearted mother.

Sempre havia sigut una mare generosa (de bon cor).

You don’t know with cross-eyed people whether they look where they are going or they go where they are looking.

No se sap amb els guenyos si miren on van o van on miren, (acudit típic anglès).

La construcció es pot fer servir també amb paraules que no són parts del cos:

A long-sleeved jacket.

Una jaqueta de màniga llarga.

Short-lived news.

Notícies de curta vida (passatgera).

I’m short-sighted (long-sighted) and have to wear glasses.

Sóc miop (hipermetrop) i haig de portar ulleres.

She likes high-heeled shoes.

Li agraden les sabates de taló alt.

A ball-shaped object.

Un objecte en forma de pilota.

Els exemples es poden multiplicar i es poden trobar en molts camps semàntics.

Ens ha semblat oportú comentar-ho perquè, en els llibres d’aprenentatge de la llengua anglesa,  no se solen trobar gaires descripcions referides a aquestes expressions.

Com sempre, desitgem que aquestes línies us siguin d'utilitat.

 

 

 

VADOR o SALVA ?

Abans era absolutament obligatori posar-li un nom del santoral a una criatura acabada de néixer. Teníem una amiga que volia posar-li Liana a la seva filleta i va haver de demostrar amb documentació que era el nom d’una santa de no sé quin país iberoamericà. Liana, però, és l’hipocorístic de Liliana.

Avui dia, podem posar qualsevol nom al nostre nadó, tant si es troba al santoral com si no. Així ens trobem que molts pares enregistren el seu fill o filla amb el nom abreujat, tal com pensen anomenar-lo: BET, SOL, LINA, ONA, BIEL, CESC, QUIM, VADOR... són noms que, actualment, ja s’han fet un lloc en els documents oficials d’identitat.

L'hipocorístic és un nom que s'obté deformant el prenom (i alguna vegada també el cognom) i, tradicionalment, s’ha fet servir en els usos més informals, familiars o afectuosos.

Trobem hipocorístics de diversos tipus:

- per diminutiu: MARIONA (Maria) - CARMINA (Carme)

- per escurçament: TONI (Antoni) - TXELL (Meritxell)

- per combinació dels dos sistemes: FINA, FINETA (Josefina) – NASI, NASIET (Ignasi)

- amb modificacions: PEP (Josep) – JAN (Joan) - XÈNIA (Eugènia)

La forma d'escurçament tradicional en català és la que es fa per afèresi, és a dir, suprimint una o més síl·labes o sons inicials del mot, mentre que en castellà es fa per apòcope, és a dir, suprimint alguns sons finals del nom.

Així trobem que:

Assumpta / Assumpció – ASUN en castellà i SUMPTA / CIÓ en català

Isabel / Elisabet -  ISA / ELI en castellà  i BEL / BET en català

Salvador – SALVA en castellà i VADOR en català

Sebastià – SEBAS en castellà i TIÀ (Tian) en català

També es pot fer escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig:

MALENA (Magdalena)

MARIBEL (Maria Isabel)

MAITE (Maria Teresa)

Com que, durant segles, l’obligació de posar els noms del santoral anava lligada a l’obligació de posar-los en castellà, trobem molts hipocorístics d’ús freqüent i popular en àmbits de parla catalana, que provenen del nom en castellà. Cal tenir en compte, però que la –o final és pronunciada –u en bona part del territori.

Cisco, Quico, (Francisco) – Cinto (Jacinto) – Mingo (Domingo) - Nando (Fernando) – Tino (Constatino, Faustino) - Zidro (Isidro).

Aquí teniu alguns hipocorístics que, de tant fer-los servir, potser ja no recordem de quin nom procedeixen:

Bel (Abel) - Biel (Gabriel)  - Bet (Elisabet) - Ciset (Narcís) - Gràcia (Engràcia) - Laia (Eulàlia) - Lari (Hilari) - Lina (Paulina, Carolina...) - Nina (Caterina) - Ona (Mariona, Maria) - Quel (Miquel) -  Sandre/Sandro (Alexandre) - Sebi (Eusebi) - Sol (Consol) - Tat (Nativitat/Felicitat) -  Tina (Agustina) - Tòfol (Cristòfor) - Tomeu (Bartomeu) - Ventura (Bonaventura) - Veva (Genoveva) - Xesca (Francesca).

Per últim, volem comentar que el nom de la nostra patrona, Montserrat, sovint queda reduït a Montse, que ara ja sabeu és un escurçament per apòcope, típic del castellà. Una prova d’això és que la pronúncia de la –e final no es fa amb vocal neutra sinó amb –e tancada. En català, hauria de ser RAT o RATETA, però el significat d’aquest hipocorístic no resulta agradable, però això no ha tingut èxit. Avui dia, algunes “Montserrats” es fan dir MUNTSA que, com a mínim, obeeix a la fonètica catalana.

Ja fa anys, freqüentàvem un restaurant de menjars casolans que es deia “Restaurant 1001”, sabeu com es deia el seu propietari ? 

 

 

LA PERCEPCIÓ LINGÜÍSTICA DE LA REALITAT

La realitat és el conjunt de tot allò que existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o allò que sembla una cosa que no és. Però el que es denomina usualment com a “realitat” està tenyit i limitat pels mitjans lingüístics culturals. El filòsof i lingüista, Ludwig Wittgenstein, defensa que els límits de la realitat els estableix, precisament, el llenguatge que ens permet parlar de realitats físiques i no físiques.

Però trobem que cada llengua presenta una interpretació diferent de l’entorn que determina la manera com els seus parlants interpreten la realitat. És cert que després la ciència pot corregir la formulació d’aquesta realitat i arribar a canviar inclús l’ús del llenguatge. Això és així, sobretot, en aquells parlants que tenen un bon domini del registre formal de la llengua. De tota manera és fàcil que persisteixin molts elements de la lingüística originària, o sigui de l’ús popular de la llengua.

Ja hem dit que aquesta interpretació lingüística de la realitat sol ser diferent en diferents idiomes. A continuació, veurem alguns exemples en el cas del català i l’anglès.

QUEIXALS I DENTS – TOOTH (plural TEETH)

Nosaltres dividim les peces dentals de la boca en queixals i dents. Tenim mal de queixal i ens arrenquen un queixal o una dent. En anglès només parlem de tooth (plural teeth).

We have toothache. Tenim mal de queixal.

We have a tooth out. Ens arrenquen un queixal (o una dent).

És cert que aquest fet es neutralitza quan parlem en termes científics. Aleshores tenim  quatre tipus de dents en tots dos idiomes: incisives, canines (o ullals), premolars i molars.

DITS – FINGERS and TOES

Un altre exemple seria la qüestió dels dits. Nosaltres només parlem de dit. Podem especificar si són de la mà o del peu. En anglès els de la mà son fingers i els del peu toes. Això expressa una realitat una mica diferent de la nostra, ja que separa aquestes realitats conceptualment amb paraules diferents.

Nosaltres podem dir: Els sers humans tenen 20 dits. En anglès hauríem de dir: Human beings have 10 fingers and ten toes (or twenty fingers and toes).

Altres exemples:

There’s  a hair in my soup - Hi ha un pèl (o un cabell) a la sopa.

I have to wash my hair - Haig de rentar-me els cabells.

Look at the blue sky - Mira el cel blau.

When good people die they go to heaven - Quan les bones persones moren van al cel.

At three (at ten) in the morning - A les tres de la matinada. A les deu del matí.

Bees sting and wasps bite - Les abelles i les vespes piquen.

Fixeu-vos que, en aquest últim exemple, es veu que nosaltres no distingim si els insectes punxen o mosseguen. En anglès sí que ho fan. Aquí hi ha una càrrega cultural. És a dir, un anglosaxó sap si un insecte punxa o mossega simplement aprenent a parlar el seu idioma.

The flower smells good - La flor fa bona olor.

I smell the flower - Oloro la flor.

Igual que tenim verbs per accions actives i passives dels sentits (mirar i veure, escoltar i sentir) en català tenim també aquestes formes (olorar i fer olor) pel sentit de l’olfacte. En anglès tenim dos verbs per a la vista i per a l’oïda (look and see, listen and hear) però, en canvi, no es diferencia les accions de l’olfacte (smell).

When we go to bed we lock the front door - Quan anem al llit tanquem (amb clau) la porta del pis.

Close the garden gate - Tanca la porta del jardí.

En aquest exemple  trobem que, en anglès, tenim dues interpretacions de la realitat: door, gate i close, lock mentre que, en català, només una: porta i tancar.

Put the book on the desk - Posa el llibre sobre la taula (escriptori).

We have to change the kitchen table - Hem de canviar la taula de la cuina.

Que els idiomes divideixin la realitat de manera diferent, no vol dir que no puguem en qualsevol idioma explicar la realitat amb la mateixa riquesa. En el cas dels insectes, sempre podríem parlar de mossegar i punxar, encara que no ho fem en el llenguatge de cada dia.

Us oferim finalment un quants exemples addicionals per si teniu ganes de veure les diferències al diccionari:

flesh, meat                       carn

cream                               crema, nata

clock, watch                     rellotge
leg                                     cama, pota
tortoise, turtle                tortuga

Com sempre, esperem que aquestes petites reflexions us siguin d’utilitat.

EL FULL I LA FULLA

En aquest article parlarem del gènere de les paraules. Aprenem a parlar per imitació i sense ni adonar-nos-en assimilem el gènere de cada mot. Alguns dels meus coneguts m’han comentat que, sovint, els més petits de casa corregeixen els grans pel que fa a aquest aspecte de la gramàtica.

Diuen: - No... això no és una fulla... això és un full... a l’escola ens ho han dit moltes vegades: les fulles són als arbres i per pintar i escriure fem servir fulls!

I és que la influència del castellà es fica per tot i, a vegades, no en som conscients. Molt fàcil: en castellà són las hojas de los árboles y las hojas de papel.

I per què aquesta diferència? Anem-ho a veure.

El gènere és una distinció de la gramàtica que classifica les paraules variables. En català, s’ha reduït a dos, masculí i femení, i s’ha perdut el neutre que hi havia en llatí. Però no ens hem de tancar de ment perquè si estudiem altres llengües trobarem que tenen més o menys gèneres. En anglès, trobem un sol article the que no serveix per distingir gènere; les coses no tenen gènere, només els éssers amb sexe biològic es poden distingir pel pronom he o she mentre que les coses solen portar sempre el pronom it. En alemany, en canvi, trobem tres gèneres: masculí, femení i neutre amb tres articles der, die, das. El polonès arriba a tenir cinc gèneres!

Això és així perquè el gènere és una característica arbitrària dels sistemes lingüístics, cosa que vol dir que cada comunitat lingüística adjudica el gènere que vol als mots que no designen éssers amb sexe biològic definit. Només cal que tots els parlants d’aquella llengua es posin d’acord en aquest punt.

Per aquest motiu trobem que, a vegades, no coincideix el gènere d’alguns mots en català, castellà o altres llengües.

Aquí en teniu uns quants exemples:

CATALÀ                 CASTELLÀ             FRANCÈS              ITALIÀ         

els avantatges         las ventajas            un avantage           il vantaggio

el compte                la cuenta                 le compte                il conto

el corrent                 la corriente             le courant                la corrente

el costum                la costumbre           la coutume              il costume

el deute                  la deuda                  la dette                   il debito

els espinacs           las espinacas          un épinard              gli spinaci

el front                    la frente                  le front                    la fronte

els llegums             las legumbres         le légume                il legume

el nas                     la nariz                    le nez                     il naso

el pebre                  la pimienta              le poivre                  il pepe
el pendent              la pendiente

el senyal                 la señal                   le signal                  il segno

                                                                                                                       

les anàlisis              los análisis              une analyse            le analisi

les aromes              los aromes              un arôme                un'aroma

la calor                    el calor                    la chaleur                il calore

les dents                 los dientes               la dent                    il dente

una esplendor        un esplendor           la splendeur            lo splendore

les postres              los postres                                 

la remor                  el rumor                  la rumeur                il rumore

la resta                   el resto                   le reste                    il resto

la síndrome            el síndrome            un syndrome           la sindrome

la suor                    el sudor                  la sueur                   il sudore

la verdor                 el verdor                 la verdure                il verde

la xocolata              el chocolate            le chocolat              il cioccolato

Com es pot observar en aquest quadre, les coincidències no són mai exactes tot i que són quatre llengües romàniques i, per tant, molt properes.

Per altra banda pot ser que un mot pugui usar-se en masculí o en femení. Llavors caldrà estar atents perquè el significat no serà el mateix.

Alguns exemples:

El canal / la canal, el clau / la clau, el còlera / la còlera, el coma / la coma, el fi / la fi, el llum / la llum, el pols / la pols, el pudor / la pudor, el son / la son, el terra / la Terra, el vocal / la vocal.

Per últim, no us estranyeu si en llengua literària, trobeu noms abstractes acabats en –or usats en femení (com eren en el català antic): amor, ardor, candor, color, dolor, error, estupor, favor, fervor, fragor, fulgor, furor, honor, horror, humor, rancor, rigor, rubor, rumor, sabor, sopor, temor, terror, valor, vigor. Cal tenir en compte que aquest ús del femení només és correcte en registre culte. Recordeu també que, generalment, en aquests mots cal pronunciar la –r del final.

Resumint: les interferències entre llengües properes a vegades són molt subtils, pot ser que fem servir els mots adequats però que no els adjudiquem el gènere que els correspon per influència d’una altra llengua. En un país com el nostre, en el qual conviuen estretament el català i el castellà, cal estar molt atent al que pertany a una o a l’altra llengua si volem utilitzar-les correctament.

Així, si els més joves de casa us corregeixen per influència de l’escola... feu-los cas !!

 

LA LLENGUA CATALANA I LA LOZANA ANDALUZA

Estudi fet per: Ignasi Leal i Àngela Taixé

Generalment, en la crítica literària hispànica de les obres del Segle d’Or, no s’hi tenen en compte les possibles influències de la llengua i la cultura catalanes. Així doncs, en aquest estudi, volem tractar un tema que no és part de la cultura literària hispànica. Si bé, s’accepta fàcilment la influència del castellà en el català des de fa ja uns quants segles, és molt més difícil trobar estudis de la influència del català en el castellà.

Comentarem una obra curiosa, i difícil, que presenta alguns dels elements que ens interessen: La Lozana Andaluza, de Francisco Delicado, publicada a Venècia el 1528.
Primer volem marcar molt clarament els límits d’aquest treball: només parlarem d’elements lingüístics, i dintre d’aquests, dels catalanismes i paraules i frases catalanes que trobem a l’obra.

La Lozana està escrita en castellà del segle XVI. Això implica una sèrie de problemes semàntics de difícils solució, que ja han estat abordats per nombrosos lingüistes i crítics literaris. La riquesa del vocabulari és, de tota manera, impressionant.

L’obra està situada principalment a Itàlia, a Roma, i l’autor la va escriure i publicar també a Itàlia. Això fa que el text estigui farcit d’italianismes. També s’hi poden trobar molts arabismes. Aquests dos elements han estat estudiats a bastament.
I què podem dir del català? És evident que els elements catalans no hi són tan abundants  però és clar que no són menyspreables.
Tant per la pervivència d’aquests elements lingüístics catalans, com per les referències sexuals explícites, no creiem que aquesta obra hagués pogut passar la censura espanyola de l’època i dels segles següents. Però, aquesta censura no la va afectar, primer per ser una obra escrita a Itàlia i segon perquè es va extraviar fins al s. XIX que en va aparèixer un exemplar a Viena, on, actualment, a la Biblioteca Imperial es pot trobar l’únic exemplar original que es conserva.

Comencem, per tant, a descriure els elements catalans de l’obra.
El mamotreto (capítol) X està escrit majoritàriament en català. És una conversa entre la Lozana, una mallorquina i una sogorbesa (sic). Fixem-nos que Delicado parla de Sogorbe (Sogorb) i no de Segorbe com es diu en castellà actual. El català d’aquest capítol és el propi del segle XVI amb algun italianisme, cosa normal, com ja hem dit, a la resta de l’obra. Inclús hi ha elements que permeten distingir el parlar valencià del mallorquí. Queda clar que Delicado coneixia bé el català. Per cert, l’autor considera català l’entorn de la mallorquina i la sogorbesa, sense les divisions territorials de l’actualitat. Per altra banda, el personatge de la Lozana no sembla tenir massa bon concepte dels catalans. Vegem alguna frase que ens confirma el que hem dit:

Mamotreto X

El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán (La mallorquina i la sogorbesa).
¿Quién es aquella hija de corcovado y catalana, que, no conoçiéndome, me deshonró? (Parlant de la sogorbesa).

On va aprendre català Delicado? Això no ho sabem del cert però possiblement del seu entorn jueu o convers, que devia ser nombrós a Roma. Recordem que, al 1492, els jueus van ser expulsats de la Península Ibèrica però els jueus catalans emigrats seguien parlant la seva llengua.

Al mamotreto XI diu la Napolitana:

La una es de Sogorbe y la otra mallorquina

y, como dixo Juan del Enzina,
que cul y cap y feje y cos
echan fuera a voto a Dios.

Claude Allaigre (veure bibliografia) accepta que és una cita catalana però no sap explicar perquè surt el nom de Juan del Encina. Nosaltres l’única raó que hi veiem és que el nom d’aquest escriptor rima amb mallorquina.

La paraula ‘burdel’ és un catalanisme integrat al castellà i és present, per raons òbvies (recordem que la protagonista és una prostituta), al llarg de tota l’obra.

Al mamotreto XII trobem:

LOÇANA - Para tornar los gañivetes,
Paraula que clarament ve de ‘ganivet’.

qué traquinada dellas van por allá, que parescen enxambre
Aquí ‘traquinada’ sembla que ve de la paraula ‘tracalada’, molt corrent a Mallorca, i que vol dir multitud.

Al mamotreto XVI trobem:

Hombre. ¡Tina! Apareja un almofrex o matalaçe y un xergón.
També aquesta paraula ve del català ‘matalàs’.

En aquest mateix capítol parla de la ‘sin(ag)oga de catalanes’, confirmant la separació dels jueus catalans. Hi ha altres referències a Catalunya i a territoris de la Corona d’Aragó al llarg de l’obra.

Al capítol XVIII:

y tal casa de señor hay que os quedáis vos dona y señora.

Al mamotreto XIX trobem un sorprenent:

RAMPÍN.- ¡Buena, por mi vida! ¡Hi, hi, hi! ¿Que's axó? Veis aquí dó vienen dos.

Aquest ‘¿Que's axó?’ no ha estat explicat satisfactòriament i les solucions que s’han donat no les trobem convincents. De tota manera, també hem de reconèixer que una frase catalana en mig del text castellà té poc sentit.

Seguint en el mateix mamotreto tenim:

LOÇANA.- Pues hazé vos ansí siempre, que hinchiremos la casa a tuerto y a derecho.
Aquesta expressió s’ha discutit molt ja que és igual que la catalana ‘a tort i a dret’. La RAE inclou l’expressió ‘a tuerto o a derecho’, però no amb la conjunció ‘y’.  

Al mamotreto XXIV tenim:

eche las pares, me las venda, para poner aquí a la vellutera. Aquesta última paraula ve de ‘vellut’ i és un catalanisme reconegut. Més endavant veurem alguna altra paraula que s’hi relaciona.

Al capítol XXVI trobem:

LOÇANA.- Andá, que ya no's quiero bien, porque dexaste a la Dorotea, que os hazía andar en gresca. Aquesta darrera paraula és també un catalanisme.

Hem de constatar també que durant tota l’obra es troben molts diminutius en ‘-eta’. És cert que alguns podrien ser italianismes, però  aquest ús no deixa de ser curiós en un autor que es considera andalús pels quatre costats. Alguns exemples: saleta, porqueta, agulleta, pobreta, barqueta, germaneta, senyoreta, garrafeta, rameta.

Al mamotreto XXVIII (i al XXX) trobem una de les paraules més curioses, i per cert no comentades pels crítics literaris de Delicado, si més no que sapiguem.

Veiem les frases en qüestió:

LOÇANA.- Monseñor, yo sé hazer butifarros a la ginovessa con sus morçillas o botifarros, que no quiero que su señoría

Coneixem que la paraula ‘butifarra’ en castellà és un catalanisme. El que no surt en cap diccionari castellà (o italià) és ‘butifarro o botifarro’. Però el mateix Delicado ens ho aclareix al mamotreto XXX, és una ‘morçilla’. La conclusió és simple, es tracta d’un botifarró, encara que en forma castellanitzada. De tota manera pensem que el tema dels accents és molt complicat, i per tant no estem segurs de com ho pronunciava Delicado. La paraula resulta invisible per alguns crítics literaris hispànics. Potser el que passa és que saben murcià, astur-lleonès, aragonès i molts altres idiomes (alguns d’ells morts) però no saben català.

Al XXIX tornem a trobar una família coneguda: me perdone, y sírvase d'estas mangas de velludo.

Al mamotreto XXXVII diu:  que se los huelan las bagasas.

Bagasa podria tenir un origen occità o català, però segons Coromines s’utilitzava més en català. Tot i que aquest insigne lingüista és de consulta freqüent per part d’Allaigre, diu aquest que la paraula és molt utilitzada en italià o en provençal. És a dir, malgrat que Delicado demostra estar en contacte amb el català, una vegada més per a alguns aquesta llengua no compta.

Al capítol XXXVIII hi ha un personatge que es diu Milio. Allaigre fa una llarga disquisició d’on pot venir aquest nom. No seré jo qui li discuteixi, però no podria ser que vingués simplement d’Emilio? Agafar el final del nom no és propi del sistema castellà però sí del català (ex. Quim, Cesc, Bet...). Creiem que el contacte amb el català que demostra Delicado possibilita aquesta solució.

Al mamotreto XLIX llegim: Miraldas cuáles van después de la Çeca y la Meca y la Val d'Andorra.

Encara que se’ns aclareix, per part dels estudiosos de la Lozana, que ‘andorra’ té connotacions sexuals, nosaltres veiem una altra vegada que no deixa de ser un calc de la dita catalana.

A l’últim mamotreto (LXVI) trobem: y mudaréme yo el nombre y diréme la Vellida.

També sobre aquesta última paraula fa Allaigre una gran disquisició. Nosaltres francament trobem més fàcil una relació amb ‘envellida’ o ‘embellida’ que no es distingeixen en la pronúncia. Donat que al final de l’obra la Lozana ja és gran, es juga amb els conceptes de vellesa i bellesa.

Hi ha molts altres catalanismes a la Lozana però són d’aquells perfectament integrats a la llengua castellana (alguns en desús) i que gairebé no notem ni que ho siguin. Vegem-ne alguns:

Acostar, alojar, anca, añorar, avanzar, baluarte, astimento, boga, bonete, bosque, bote, brocado, caja, calcina, capacete, carreta,carruaje, cofín, cojín, confite, convite, cordel, corso, cortesana, cotejar, credencia, dátil, encante, esclavo, festejar, forastero, golfo, gramalla, guante, lenguaje, linaje, loar, maestre, malvasía, manjar, mercader, motejar, nao, papel, perla, pichel, pincel, pólvora, premidera, pujar, romeaje, sala, sastre, semblante, sobrepujar, tamborín, tramontana, viaje, vinagre, visorrey.

S’hi podrien afegir moltes coses més però aquest és un simple treball de divulgació que pretén treure de l’anonimat un aspecte d’aquesta obra considerada pels crítics tan complexa: el de la presència d’elements lingüístics catalans.

Breu bibliografia:

Delicado, Francisco. La Lozana Andaluza. 2011, Madrid. Ediciones Cátedra. Letras Hispánicas. Edición de Claude Allaigre. Sexta edición.

Coromines, Joan y Pascual, José Antonio. Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. 2012, Madrid. Editorial Gredos. Versión CD-ROM.

Diccionario de la Llengua Española de la Real Academia Española. 22a edición. Versión online.  http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae

Diccionari català-valencià-balear. Editorial Moll. Versió online. http://dcvb.iecat.net/

Delicado, Francisco. Retrato de la Lozana Andaluza.  1528, Venecia, publicación original. 2003, Alicante. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Reproducción digital de la edición facsímil de Antonio Pérez Gómez. 1950, Valencia. Tipografía Moderna.
http://www.cervantesvirtual.com/obra/retrato-de-la-lozana-andaluza--0/

La mateixa obra en tipografia actual:

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-lozana-andaluza--0/html/

Prat Sabater, Marta. PRÉSTAMOS DEL CATALÁN EN EL LÉXICO ESPAÑOL. Tesis doctoral dirigida por la Dra. Gloria Clavería Nadal. 2003, Bellaterra. Seminario de Filología e Informática. Departamento de Filología Española. Facultad de Letras. Universidad Autónoma de Barcelona.

http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4864/mps1de1.pdf?sequence=1

PREPOSICIONS SEGUIDES DE VERBS

Normalment les preposicions van seguides de noms, o per parlar amb propietat gramatical per sintagmes nominals. Per ex. He’s good at mathematics - És bo per a les matemàtiques. La preposició AT va seguida d’un sintagma nominal ‘mathematics’, que en aquest cas és un substantiu.

Però les preposicions poden anar seguides per sintagmes verbals. En aquest cas, el verb, en anglès,  va sempre en gerundi. Per ex. He is good at teaching mathematics. És bo per ensenyar matemàtiques. Veiem que en català s’utilitza un infinitiu, així que no es pot fer una traducció literal.

Veiem altres exemples amb diferents preposicions. They are interested in buying the house. Estan interessats a comprar la casa. She insisted on finding a solution. Va insistir a trobar una solució. We are afraid of losing the match. Tenim por de perdre el partit.

I què passa amb la preposició TO. Anem a pams. TO pot fer dues funcions. Una la de preposició. En aquest cas segueix la norma general i va seguida de gerundi. Per ex: They got used to having lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a dinar a les 12. We are looking forward to visiting you. Tenim il·lusió de visitar-vos.

Però TO també pot ser part integral de l’infinitiu, és a dir, el conjunt TO + forma bàsica del verb. Per ex: We want to go tomorrow. Volem anar-hi demà. We would like to see you now. Et voldríem veure ara. Aquí veiem que TO i el verb formen una sola unitat i no es poden separar en una anàlisi sintàctica.

Ara bé, com podem saber si TO és una preposició o part de l’infinitiu?

En una frase com ara:  They got used to having lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a dinar a les 12, podríem dubtar si TO ha d’anar seguit de ‘having lunch’ o de ‘have lunch’. Podem fer la prova següent: intentem substituir ‘have(ing) lunch’ per un substantiu i si la frase té sentit, això demostra que TO és una preposició. En efecte podem dir: They got used to a lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a un dinar a les 12.

Mentre que en el cas: I want to go tomorrow, Vull anar-hi demà, si substitueixo ‘go’ per un substantiu, la frase no té sentit. En tot cas el que podríem fer és substituir tot el conjunt ‘to go’ per un substantiu.

Així que, la conclusió és que si la preposició va seguida per un verb, en anglès sempre és un gerundi. És a dir la forma en –ing.

 

 

ROSTIR vs RÖSTI

ROSTIR – Coure (carn) sotmetent-la, en un ast, en un forn, etc., a un foc viu untada o ruixant-la amb greix.

El RÖSTI és una espècie de pastís cruixent de patates fregides. És un dels plats nacionals de la part de parla alemanya de Suïssa i es serveix com a acompanyament però si se li afegeix formatge, pernil o cansalada viada, pot ser un excel·lent plat principal.

Vam conèixer aquest plat en un viatge a Zürich i ens va cridar l’atenció el nom: RÖSTI.

Donats com som a les elucubracions lingüístiques, de seguida li vam veure una relació amb el nostre verb ROSTIR.

- Mira! Un catalanisme incrustat en l’alemany de Suïssa! Hahaha...

És clar que, tenint en compte que en francès és RÔTIR i en anglès TO ROAST, caldrà fer una investigació més profunda.

Doncs... sorpresa !!

El mot original és RAUSTJAN, del germànic fràncic i el vam incorporar al segle XIV. D’aquest mot provenen els actuals:

Alemany - rüsten

Anglès  - roast

Català   - rostir

Castellà - rustir

Francès - rôtir

Italià - arrostire

Així que, ja ho sabeu, un mot que sembla tan català com el verb ROSTIR i resulta que procedeix del germànic!

Amb això dels manlleus d’altres llengües no cal capficar-s’hi, només cal deixar passar uns quants segles i ja considerarem que són mots ben nostres.

Per cert, si voleu saber com es fa el RÖSTI cliqueu aquí:

http://totcuinant.blogspot.com.es/2014/09/rosti-amb-formatge.html

 

JONQUI

L'altre dia vaig tenir una sorpresa molt agradable:  vaig veure, en un diari, que escrivien JONQUI en comptes de ionqui com molta gent sol fer.

Efectivament, trobem JONQUI al Diccionari de la GEC i també al TERMCAT. Aquest mot designa el concepte de “drogoaddicte, especialment el que ho és per via intravenosa”. Se’ns aclareix que pertany al registre argòtic o sigui que és un mot emprat pel grup de gent que es relaciona amb aquest fet. El DIEC no el reconeix i recomana fer servir toxicòman o drogoaddicte, tots dos d’ús estàndard i més general.

La qüestió, però, és que aquest anglicisme està arrelant, especialment, en els mitjans de comunicació. Llavors, si el fem servir, cal conèixer-lo bé.

Aquest mot prové de l’anglès junkie o junky i la pronunciació de la consonant inicial és molt semblant a la de la nostra jota J en jove o just. Una altra cosa és la vocal escrita u que correspon a la [ᴧ] que és un so entre a i o.

En castellà han adaptat aquest mot com a yonqui perquè no tenen el so de la nostra jota i el de la Y grega és el que més se li assembla. Per altra banda, pel que fa a la vocal, s’han decidit per la o per tal de no confondre’s amb  el conegut anglicisme yanqui. Bé, és una solució possible.

Nosaltres no estem en contra de l’ús d’anglicismes, sempre i quan no ocupin el lloc d’un mot propi i enriqueixin la nostra llengua. No considerem que sigui necessari evitar-los o traduir-los i creiem que, sempre que sigui possible, hem de respectar el mot tal com és en la seva llengua original.

Ara bé, si en fem una adaptació, cal que ens regim per criteris de fonètica catalana. És totalment absurd copiar la versió castellana, més en aquest cas que en castellà s’ha hagut de fer un canvi substancial amb la Y per manca de la jota palatal [Ʒ] o [dƷ].

És conegut que la llengua castellana té menys fonemes que la catalana, començant per les 5 vocals enfront les nostres 8, seguint per la essa sonora o les consonants palatals i acabant per l’escassedat de consonants finals. Per aquest motiu, recomanem molt i molt una mirada pròpia en l’adaptació dels préstecs lingüístics.

GREIXAR I ENGREIXAR

L’altre dia, vaig sentir a la tele que “calia engreixar la maquinària”. I ho deia un dels presentadors del telenotícies. Probablement si hagués estat una persona del carrer, hauria fet servir l’expressió “engrassar la maquinària”

Però, a l’escola, ens han ensenyat que “engrassar” és un barbarisme, així que fem una traducció al nostre aire i ens queda “engreixar”, que ja no és castellanisme perquè és un mot que trobem al Diccionari de l’IEC.

Llàstima que “engreixar la maquinària” soni tan i tan malament a les orelles de qualsevol pagès de casa nostra. Segur que amb una rialleta sorneguera, diria: Home, s’engreixen els porcs però... la maquinària?

Doncs el pagès tindria tota la raó: a la maquinària se li posa greix perquè rutlli ben fina o sigui que direm “cal greixar la maquinària”.

I d’on prové tot aquest embolic? Si tenim els adjectius GRAS-GRASSA que són ben catalans, per què no podem tenir el verb ENGRASSAR?

Si mirem la definició de gras-grassa, veurem que diu: que conté greix, abundant en greix. O sigui que a la substància, l’anomenem GREIX i no GRASSA. Dit gramaticalment, existeixen els adjectius gras-grassa però no el nom grassa.

Exemples:

És una dona molt grassa. (correcte)

Aquest pernil té massa grassa. (incorrecte)

Així doncs, els verbs es formen a partir del nom GREIX i tenim GREIXAR i ENGREIXAR.

GREIXAR – Untar amb greix. – He greixat la bicicleta abans de sortir.

ENGREIXAR - Fer tornar gras. – Cal engreixar el bestiar abans de vendre’l.

ENGREIXAR-SE – Esdevenir gras un mateix. – M’he engreixat dos quilos aquestes vacances.

Nota: És veritat que més d'un diccionari dóna greixar com a sinònim d'engreixar. Ho sentim però no hi podem estar pas d'acord. La intuïció del parlant discrimina molt bé entre els dos significats.