dilluns, 31 de març de 2014

HOW FAR IS THE HOUSE?

Com traduiríem aquesta frase? Si ho fem de manera literal, ens surt una construcció ben artificial i postissa: Com de lluny és la casa? Evidentment, no parlem pas així, per tant no ens serveix. Però entendrem què ens pregunten.

Quan trobem, en anglès, l’estructura: HOW + adjectiu, en català farem servir: (preposició) + QUIN/A + substantiu (més o menys relacionat amb l’adjectiu).

Així a:           How far is the house?
Correspon:   A quina distància és la casa?

Aquesta és una manera molt comuna de referir-se a mesures d’espai o temps.
De la mateixa manera, si volem traduir la frase catalana literalment: At which distance is the house? també ens sortirà una construcció poc natural en anglès.

Vegem altres exemples:

How long is the table?                
Quina llargada fa la taula?                  Quant fa la taula?
How often do you visit your mother?
Amb quina freqüència visites la teva mare?           Quantes vegades visites la teva mare?
How old is she?
Quina edat té?                Quants anys té?
How wide is the bed?
Quina amplada fa el llit?                 Quant fa d’ample, el llit?
How fast can the car go?
A quina velocitat pot anar el cotxe?     

Fixeu-vos que, en aquests tipus de frases, també podem fer servir el mot quantitatiu QUANT/A.

A vegades, però, en la traducció al català prescindim, en molts casos, dels mots interrogatius:

How big is your house?
Com és de gran casa teva?                     Molt millor:  És molt gran casa teva?
How long have you lived here?    
Quant de temps fa que vius aquí?           Molt millor:  Fa molt que vius aquí?
How soon can the car be ready?
Com aviat pot estar llest el cotxe? (inadmissible)                 
Per quan pot estar llest el cotxe?       Molt millor: Estarà llest aviat, el cotxe?

Fins aquí hem parlat només de mesures espacials o temporals però també es pot fer servir aquesta estructura amb altres adjectius:

How difficult was the exam?
Com de difícil va ser l’examen?              Molt millor: Va ser molt difícil l’examen?
How angry...
How beautiful...
How expensive...
How crazy...

Així doncs, cal que memoritzem aquesta estructura si volem que el nostre anglès sigui ben natural i genuí.


dimarts, 25 de març de 2014

HA HA HA

En els comentaris que es fan a la xarxa (Facebook, Twiter, Whatsapp, Blogs) hem observat que quan es vol expressar el riure s’usa el mot JA JA JA, cosa que és molt adequada quan el comentari està fet en llengua castellana però no pas quan és en una altra llengua.

El mot que ens remet a la idea de riure forma part del grup de les onomatopeies. Una onomatopeia és la coincidència parcial entre el so o conjunt de sons que es pronuncien i el significat que ens evoquen, per exemple atxim! ens porta a la idea d’un esternut.

En el cas del riure, hi ha dos sons que s’hi assemblen i que podem fer servir per expressar-lo: un és [ x ] fricatiu, velar, sord  i l'altre és [ h ]  fricatiu glotal sord. Fricatiu vol dir que l’aire, en sortir, frega la gola. Velar i glotal es refereix al punt de la gola on es forma un estretament, essent glotal posterior a velar. Sord significa que no vibren les cordes vocals.

La llengua castellana té el primer d’aquest sons [ x ] fricatiu, velar, sord  i el representa amb les lletres J-G: Jaime, Jesús, jirafa, José, Julio. Per tant és absolutament adequat representar el riure amb la lletra J més una vocal: ja ja ja, je je je, ji, ji, ji, jo jo jo... Cal remarcar però, que a Andalusia, a Canàries i al Carib pronuncien aquests mots amb la jota una mica més suau o sigui que fan el segon so  [ h ]  fricatiu glotal sord.

Però la resta de llengües romàniques no tenen cap d’aquests dos sons com a propis i les lletres J-G representen un so ben diferent: Jaume, Jesús, girafa, Josep, Juli que, en català, es pronuncia [ ʒ ] fricativa palatal sonora. Per tant no podem fer servir aquestes lletres per a l’onomatopeia del riure.


Tant en català com en francès, italià, portuguès (amb gallec i brasiler), romanès, occità, i sard es fa servir la H per indicar el riure perquè en l’AFI (Alfabet Fonètic Internacional) aquesta lletra correspon al so [ h ]  fricatiu glotal sord.

Els catalanoparlants coneixem tots dos sons: la jota pel castellà i la hac aspirada per l’anglès. La primera la fem servir en mots com: halar (provinent del caló), haca (del castellà jaca)... La segona, d’ús molt més habitual, en mots com: Hawai, handicap, holding, hobby, Sàhara, haixix, Hitler, etc... Fixeu-vos que en aquests mots, la h no és pas muda.  Alguns hi pronuncien la jota castellana perquè és la que coneixen millor, cal però intentar fer-la glotal com a hac aspirada. I més els joves que ja tenen la llengua anglesa com a tercera llengua.

Per tots els raonaments anteriors, estem d’acord amb l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) quan diu al seu diccionari que el riure, en català, s’ha d’expressar amb H: hahaha, hehehe, hihihi, hohoho...

Hi ha altres llengües que, com el castellà, tenen el so [ x ] fricatiu, velar, sord  com a propi com l’alemany, el grec, el polonès, el rus, el txec. Ara bé, l’alemany i el txec l’escriuen CH, el grec i el rus X, i el polonès H. Algunes d’aquestes llengües tenen els dos sons com a propis: alemany i txec i no diguem ja l’àrab que té 3 o 4 sons molts semblants. També hem de recordar que grec i rus tenen els seus alfabets propis i diferenciats i que si parlem de H o X ens referim a la transposició a l’alfabet llatí.

Exemples:

Català: ha ha ha                         Castellà: ja ja ja                         
Francès: ha ha ha                      
Italià: ahahah                              Txec:  cha cha cha
Portuguès: ha ha ha                   Grec: xa xa xa
Anglès: ha ha ha                         Rus: xa xa xa
Alemany: ha ha ha
Polonès: ha ha ha

Així doncs, entre les llengües analitzades, trobem que les que no tenen cap dels dons sons fan servir HA HA HA així com també les que només tenen el so [ h ]. Les que tenen [ x ] fan servir J, CH o X i l’alemany que té els dos sons utilitza la H.

Per altres llengües, podeu consultar: 

Agraïments:  a  Alina, Dàrio, Laura, Leonid, Michal, Michele, Charis i Piotr per les seves aportacions que, amb la seva pràctica diària, han confirmat la teoria dels llibres.


dissabte, 22 de març de 2014

SOLEDAT / SOLETAT

Segur que alguna vegada heu dubtat si havíeu d’escriure soledat o bé soletat.

Llavors un comença a cercar altres mots semblants i en surten amb final –dat i també amb final –tat, per exemple: falsedat però seguretat. I aquí pot venir aquell comentari de... “sí que és difícil l’ortografia catalana”... Doncs ara veureu que no és tan complicat com sembla.

En realitat tots aquests sufixos procedeixen d’un de sol, el sufix llatí –ATEM, que, per raons de fonètica històrica, ha donat les variants  - ITAT, - DAT, -TAT, - EDAT i - ETAT. Exemples: densitat, bondat, igualtat, castedat i propietat.

Aquests mots es formen a partir d’un adjectiu qualificatiu (dens, bo, igual, cast i propi) més un sufix que els converteix en un nom abstracte en femení que sol designar una qualitat relacionada amb el significat de l’adjectiu primer. Aquesta és una manera de formar noms molt generalitzada en les llengües romàniques com la catalana.

D’entrada hem fet un buidatge dels mots acabats en alguna d’aquestes terminacions utilitzant el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). I hem trobat 978 noms repartits de la següent manera: 925 acabats en – ITAT, 7 acabats en –DAT, 9 acabats en –TAT, 19 acabats en –EDAT i 18 acabats en –ETAT.

A primer cop d’ull ja podeu veure que la majoria de noms es formen amb el sufix –ITAT, concretament el 94,58 %. Efectivament aquesta forma és la més productiva de totes i com que no existeix amb -D- no ofereix cap dubte.

Així doncs, si sou catalanoparlants, deixeu-vos guiar per la vostra intuïció i segur que encertareu més del 95% de mots. Per al 5 % restant, us donarem a continuació unes pautes a tenir en compte que esperem que us siguin útils.

Els 7 noms amb –DAT són:  bondat, cristiandat, germandat, maldat, mortaldat, orfandat i roïndat. Fixeu-vos que el sufix va darrera –N- excepte en dos casos: maldat i mortaldat. De totes maneres, cap d’aquests noms ofereix dubte a l’hora de la pronúncia.

Els 9 noms amb –TAT són: amistat, crueltat, dificultat, igualtat, lleialtat, llibertat, pobretat, pubertat i vaguetat. Com que ja sabem els 7 que són amb –DAT, la resta són amb –TAT.
Una mica més de problema trobem a l’hora de parlar dels acabats en -EDAT i -ETAT. Però resulta que els 19 acabats en –EDAT tots procedeixen d’adjectius monosil·làbics acabats en consonant:
brusquedat             brusc                     brutedat                 brut
buidedat                 buit                        castedat                 cast
claredat                  clar                        curtedat                  curt
falsedat                  fals                         feredat                    fer
flaquedat                flac                         fluixedat                  fluix
fosquedat               fosc                       honestedat             honest
netedat                   net                         parquedat               parc
poquedat                poc                        santedat                 sant
sequedat                sec                        soledat                   sol
tosquedat               tosc

Únicament honest no compleix la pauta d’una sola síl·laba, seria l’excepció que confirma la regla.

Per últim, els 18 acabats en –ETAT:

brevetat                  breu                       ceguetat                 cec
contrarietat            contrari                  ebrietat                   ebri
escassetat             escàs                    espessetat             espès
fermetat                  ferm                       gravetat                  greu
novetat                    nou                        orbetat                    orb
pietat                       pia                         precarietat             precari
propietat                 propi                      rabietat                  rabiós
seguretat                segur                     serietat                   seriós
sobrietat                 sobri                       varietat                   vari

Entre aquests, només en trobem tres: cec, ferm i orb que, segons la pauta anterior haurien d’anar al grup anterior. Serien, doncs, excepcions. Cal tenir en compte, però, que són d’ús més habitual: ceguesa i fermesa.

Esperem que el dubte inicial de si era soledat o soletat us hagi quedat resolt. És un nom procedent d’un adjectiu d’una sola síl·laba acabat en consonant, per tant el sufix serà –DAT o sigui que la forma correcta és SOLEDAT.

I ara podeu dir: I si jo vull dir SOLITUD? Ah!... això ja són figues d’un altre paner...


dimarts, 18 de març de 2014

BE PATIENT !


Realment s’ha de tenir paciència per estudiar anglès… Aquí tenim una altra estructura que no es correspon a la catalana. És allò que ja hem comentat altres vegades: cal vigilar amb les traduccions literals!

·       Quan trobem el verb BE + adjectiu, o BE + sintagma preposicional, generalment és equivalent en català a TENIR + substantiu.

Vegem-ne uns quants exemples:

Be in a hurry               Tenir pressa
Be hot                         Tenir calor                        I’m hot                       Tinc calor
Be cold                       Tenir fred
Be hungry                   Tenir gana                       She’s hungry             Té gana    
Be thirsty                     Tenir set
Be sleepy                    Tenir son
Be confident                Tenir confiança
Be right                        Tenir raó                          They are right           Tenen raó
Be years old                Tenir anys                        He’s 20 years old    Té 20 anys
Be ticklish                    Tenir pessigolles
Be deserving               Tenir mèrits
Be in control                Tenir el control
Be successful              Tenir èxit
Be patient                    Tenir paciencia

·       En altres casos trobem que també en català es pot construir l’expressió amb el verb SER o ESTAR: 

Be afraid (scared)      Tenir por (estar espantat)
Be lucky                       Tenir sort (ser afortunat)             She’s been lucky     Ha tingut sort
Be funny                       Tenir gràcia (ser graciós)
Be wrong                      No tenir raó

En aquest últim exemple, trobem que el mot WRONG té un sentit negatiu que en català solucionem amb l’adverbi NO al davant. Hem de dir però que també trobem l’expressió ESTAR equivocat o, fins i tot, el molt genuí ANAR errat.

·       Un altre exemple per comentar és:

BE late

I’m leaving. I’m late to the party.              Me’n vaig. Faig tard a la festa.
Today I’ll be late for work.                        Avui arribaré tard a la feina.             
I can’t stay. I’m late.                                  No puc quedar-me. Tinc tard.

En aquest cas, el parlant català potser cerca la traducció literal de cada verb FER, ARRIBAR I TENIR, quan en anglès pot fer servir en totes les ocasions el verb BE.

·       Quan en anglès es presenta BE + adjectiu amb –less tenim diverses solucions:

Be fearless                 No tenir por     però també     (un home) sense por
Be bottomless            No tenir fons   però també      (un pou) sense fons

I fins i tot, en català, trobem l’adjectiu que, mitjançant un prefix, incorpora ja aquest sentit de mancança.

Be defenseless           No tenir defensa
Be limitless                  No tenir límit

però també:

John is defenseless                      Joan està indefens.
Our possibilities are limitless       Les nostres possibilitats són il·limitades

Tot això no vol dir que totes les estructures amb BE equivalen sempre a TENIR, ni tan sols en els exemples presentats es pot assegurar que no puguin tenir una altra traducció, tal com hem demostrat.
  
·       Per últim, tenim aquelles frases referides al clima que només es conjuguen en tercera persona. En català trobem la solució en l’ús del verb FER:

It’s sunny           Fa sol
It’s windy           Fa vent
It’s cold             Fa fred
It’s hot               Fa calor

Recordeu: sempre que es pugui cal fer servir les estructures genuïnes de cada llengua!


divendres, 7 de març de 2014

A BEE HAS FLOWN INTO THE ROOM

En l’aprenentatge de l’anglès, una de les dificultats més freqüents es presenta quan les estructures no concorden amb les de la llengua pròpia.

El primer que veiem és l’ordre de l’adjectiu que en català va darrera del nom i en anglès va davant: el cavall blanc the white horse. Aquest és un canvi en l’estructura sintàctica del sintagma i encara és bastant fàcil de memoritzar i recordar.

Però és més complicat quan es tracta d’un canvi en l’estructura semàntica, tal com es pot veure en el títol d’aquest article. Si fem servir el traductor de Google i hi escrivim: una abella ha entrat a l’habitació, ens traduirà: a bee has entered the room. Sembla que no hi ha cap problema però... és així com ho diuen els anglesos habitualment? No.

En anglès, en l’expressió del moviment distingirem dos elements fonamentals: la forma com es realitza i la direcció. En he swam across the river, la forma és swam (nedant) i la direcció across (travessant).

Així trobem que quan diem: he ran out of the room hem invertit la lògica del catalanoparlant que normalment expressa primer la idea de sortir (direcció), i en segon lloc la de córrer (forma): surt de l’habitació corrent, això suposant que es concreti la forma com se surt.

El català disposa d’un conjunt de verbs direccionals: pujar, baixar, entrar, sortir, travessar, ficar, treure, acostar-se, allunyar-se, etc... que poden utilitzar-se sense especificar la forma com es realitza el moviment. En canvi, l’anglès disposa d’una sèrie de partícules direccionals: in, out, up, down, away, across, through, etc... que unides a infinitat de verbs ens donen una idea més completa del moviment, ja que s’expressa com es realitza aquest moviment a més de la direcció.

Veiem uns altres exemples:

He run down the stairs – forma: run, direcció: down
Va baixar les escales corrent – direcció: baixar, forma: corrent. Fixeu-vos que, si no es vol perdre informació, cal afegir el complement adverbial (corrent).

She hurried into the lounge – forma: hurried, direcció: into
Va entrar a la sala apressadament o també Va afanyar-se a entrar a la sala.
En la primera traducció, la direcció: entrar i la forma: apressadament. En la segona, coincideix amb l’anglès en primer forma: afanyar-se i segon direcció: entrar, però han calgut dos verbs.

En alguns casos és quasi inevitable perdre informació en la traducció catalana.
They drove into the car park – si traduïm: van entrar al pàrking, hem perdut la informació que dóna drive i si fem traduccions com: va entrar en cotxe al pàrking o bé va conduir fins a l’interior del pàrking, produïm un català encarcarat i poc natural. El mateix passa quan volem traduir del català a l’anglès copiant les estructures.

Així doncs, i com a conclusió, cal recordar que si volem que el nostre anglès sigui el més genuí possible, caldrà expressar la forma del moviment a més de la direcció. Mama, ha entrat un abella a l’habitació! En anglès, hem de pensar primer a dir la forma (les abelles entren volant) i després cercarem la partícula que indica la direcció: Mom, a bee has flown into the room!

Atenció doncs ! Si algú us pregunta com es diu entrar en anglès, li haureu de demanar que us digui primer com vol entrar... caminant, volant, lentament...?




dimarts, 4 de març de 2014

NÒRIA O RODA DE FIRA ?

L’altre dia, a TV3 vam sentir que s’obria la nova temporada del Parc d’Atraccions del Tibidabo amb la seva nòria acabada d’estrenar. El mateix dia, vam poder llegir la notícia al diari ARA i s’utilitzava el mateix terme. Per què nòria i no roda de fira tal com proposa el DIEC?

Vam desenterrar un article d’Albert Pla Nualart del 25.01.2012 en el qual defensa aquest mot amb els arguments següents:

“Els dois de D'Efak em porten a la sínia; i la sínia, a la nòria nova que presidirà el 2013 les atraccions del Tibidabo. Alguns lectors de l'ARA s'han queixat d'aquest ús no normatiu de nòria que també fan seu TV3, El Periódico o La Vanguardia .
Poc puc afegir al documentat article que el responsable lingüístic d'aquest últim rotatiu, Magí Camps, hi publicava dilluns. Només diré que l'especialització semàntica entre la sínia (màquina que treu aigua d'un pou) i la nòria (atracció de fira), a diferència del cas de llençar i llançar que vèiem ahir, és d'origen popular.
Dient-ne nòria i no roda de fira -com proposa el DIEC2-, donem per bo el que dèiem de petits. I és cert que respon a la diglòssia, però també la diglòssia pot enriquir, i el que neix del poble sol ser més funcional, reeixit i poètic que el que inventen quatre erudits.”

Pel que es veu, avui continua defensant el mateix i no hi podem estar en més desacord. Si bé, coincidim amb Pla Nualart en el seu plantejament general respecte l’actualització i modernització del nostre lèxic, en aquest cas concret creiem que està equivocat.

L’argument més important que ens dóna és el de l’origen popular de l’ús de nòria referit a atracció de fira, argument que sembla ser irrefutable quan diu “donem per bo el que dèiem de petits”.

Haurem de recordar que de petits vivíem en ple franquisme? O en ple post-franquisme? També dèiem bussón, pastel, sello, huelga.. etc... i no per això són usos que defensem actualment.

Diu també que “(el que inventa el poble) sol ser més funcional, reeixit i poètic que el que inventen quatre erudits”. A veure, anem a pams.

En primer lloc cal dir que aquests “quatre erudits” resulta que coincideixen amb els erudits de mig Europa i part d’Amèrica.
Primera roda de fira - Chicago 1893
de l'enginyer George W. Ferris per a la World Columbian Exposition


Anglès britànic: big wheel
Anglès americà: Ferris wheel
Alemany: das grosse Rad
Francès: grande roue
Portuguès: roda-gigante
Italià: ruota panoramica
I només és en Castellà que aquesta atracció és anomenada nòria.

El DIEC proposa roda de fira. On és l’erudició? No és una forma molt nostrada i popular el sintagma nom+prep+nom? No tenim roda de recanvi, roda de molí, roda de la fortuna, roda de proa o de popa, roda de premsa... etc... etc?

Sense ànim de desenterrar genis del passat però seguint el seu gran mestratge, no era la comparació amb altres llengües veïnes un dels mètodes de Mestre Fabra?

El mot provinent de l'àrab na'ûra va donar en català nora referit al mateix significat de sínia. Segons Coromines en tenim una primera documentació ja en el s. XIII però se'n perd l'ús a partir del s. XVI. Per a la resta de significats, Coromines considera nòria un castellanisme intolerable.

En canvi, el mot roda ja es troba en textos medievals designant certs enginys mecànics aplicats a les armes i a l'art de la guerra i també referint-se a una espècie de sínia gran i mecànica per pujar aigua.
Wiener Riesenrad de 1897

Potser el que caldria és plantejar-nos de dir-li gran roda o roda gegant si no agrada roda de fira...

A nosaltres ja ens va bé roda de fira. Més tenint en compte que en ser dins el context, o sigui a la fira o al parc d’atraccions, ja ens hi referirem com a roda simplement. L’avantatge d’aquests compostos separats és que un dels elements es pot suprimir quan se sobreentén. Exemple: Nens... voleu pujar a la roda o no? No hi ha possibilitat d’error de comunicació, els nostres nens i nenes ens entendran segur!

Així doncs, queda dit: apostem per roda de fira o gran roda per referir-nos a l’atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria vertical proveïda de seients o cabines mòbils en tota la seva llargada per tal que la gent hi pugi.




BLOG I BLOGUER

Com ja haureu vist, per referir-nos al mitjà que fem servir per publicar aquests comentaris lingüístics en diem BLOG.

Aquest mot ja és admès pel DIEC-2 des del novembre del 2012 però com que des del 2005 el Termcat defensava BLOC, encara avui hi ha molta gent que creu inadmissible utilitzar l’anglicisme.

Nosaltres som BLOGUERS i defensem BLOG per diverses raons:

a)   – és el nom primer d’aquest mitjà i el volem respectar.
b)    – és el nom conegut internacionalment.
c)    – som partidaris d’incorporar els anglicismes actuals sense canvis.
d)    – defensem que els derivats a partir del mot anglès original han de seguir la norma del català.
e)   – el mot BLOC ja té diversos significats ben reconeguts: bloc d’escriure, bloc de cases, bloc de pedres...

Si s’aconsellava fer servir BLOC era per allò de ser una forma més genuïnament catalana com per exemple CÀRREC o DRAC. El que ja no s’entén, ficats ja al s. XXI, és la defensa de BLOCAIRE. Per què no BLOGAIRE o BLOGUER? No tenim CARREGAR i DRAGONET?

En fi, nosaltres, ja des dels inicis, hem apostat per BLOG i BLOGUER per les raons abans esmentades i sense cap mena de por d’incorporar anglicismes aplicats a nous invents.

Un manlleu o préstec només pot ser considerat perillós quan desplaça un mot viu de la llengua pròpia i aquest no és el cas.




dilluns, 3 de març de 2014

BENVINGUTS


DE LLENGÜES I PARLES

Parlar de llengües i de parles. Això és el que volem fer en aquest blog.

Potser el primer que caldria fer és definir aquests dos conceptes, per allò de saber exactament de què parlem en cada moment. Perquè, sovint, en una discussió informal sobre temes lingüístics costa posar-se d’acord i, moltes vegades, això és així perquè un interlocutor argumenta tenint en compte la llengua mentre l’altre està referint-se a la parla.

Ferdinand de Saussure (1857-1913), considerat el pare de la lingüística moderna, presenta la dicotomia que separa la llengua de la parla. Entenent per llengua el conjunt de signes establerts: fonètics, morfològics, sintàctics i semàntics i les relacions que hi ha entre ells. És el que coneixem com la gramàtica que és objecte d’estudi dels gramàtics.  En canvi, la parla és l’ús concret de la llengua que fa cada individu segons la situació comunicativa en què es troba. Així mentre la llengua és un fet social que pertany al grup, la parla és un fet individual que pertany al parlant. Un acte individual de parla té caràcter lliure i creatiu, cosa que s’oposa frontalment a la llengua que té caràcter de sistema.

Fins els anys seixanta, la llengua s’havia considerat bàsicament com a matèria de coneixement: la gramàtica, matèria que calia analitzar, memoritzar i aprendre. Però a partir de llavors, es va començar a posar èmfasi en l’ús de la llengua i en la seva funcionalitat. Aquesta nova visió de llengua ve definida per un mot clau: la comunicació.

A partir d’aquí es revolucionen els mètodes d’aprenentatge de les llengües. L’ús i la comunicació són el veritable sentit últim de la llengua i l’objectiu real d’aprenentatge. Ja no és només la matèria en si allò que cal aprendre sinó també els usos diversos segons els contextos sociolingüístics.

Així doncs, quan diem que volem parlar de llengües i de parles ens referim al fet que no només parlarem dels codis sinó també dels usos que nosaltres creiem més apropiats. I ho farem aportant raonaments, comparant entre llengües veïnes i, per què no, tenint en compte els usos més vius i actuals. Tot això sense oblidar en cap moment el caràcter propi de cada llengua intentant destriar el que són evolucions internes i pròpies del que són influències externes d’altres llengües.

Resumint, en aquest blog trobareu reflexions respecte la pronúncia, els manlleus i els barbarismes o sobre variants dialectals. Però també hi trobareu pautes d’interpretació del codi: fonètic, morfològic, sintàctic o fins i tot ortogràfic.

Desitgem que gaudiu amb els nostres comentaris i que, sense cap por, hi digueu la vostra.


ÀNGELA TAIXÉ LLENAS – Professora de Llengua i Literatura Catalanes
IGNASI LEAL ARNALDO - Professor de Llengua i Literatura Angleses