dijous, 25 de juny de 2015

PRONÚNCIA DE MOTS ESTRANGERS

Aquest article és la continuació d’un anterior en el qual exposàvem els nostres punts de partida respecte aquest tema.

Avui analitzarem uns quants mots estrangers d’ús general que s’han incorporat a la nostra llengua quotidiana. Ens fixarem, especialment, en els mitjans de comunicació que, com ja hem dit moltes vegades, haurien de ser exemple i pauta d’usos lingüístics.
Per una banda tenim els anomenats manlleus, que són els mots estrangers plenament incorporats i acceptats en el DIEC (Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans). Algunes d’aquestes paraules ja  fa molt de temps que van entrar al sistema i ho van fer malament, i ara, un cop arrelats, són difícils de corregir.
Vegem-ne alguns exemples.
CROISSANT. Nom adoptat amb la mateixa grafia del francès però amb una pronúncia una mica absurda. A vegades els catalans ens fem un embolic amb les esses sonores i sordes. Diem [cruzán] amb essa sonora, així que no respectem la pronunciació francesa  [cruassán] amb essa sorda. Per quin motiu? Diuen que per tradició. En castellà, en canvi, respecten la pronúncia però no la grafia ja que escriuen cruasán.
HOQUEI.  Grafia adaptada del mot anglès hockey. Aquí la pronúncia que ens marca la normativa no segueix el criteri de la tradició. La majoria de la gent diu [hókej] amb la h aspirada com la de Sàhara, pronúncia bastant semblant a l’anglesa [hòki]. Però la normativa diu que ha de ser un mot agut o sigui que l’accent ha de recaure en la e i a més la hac ha de ser muda i, per arrodonir el ridícul, la o serà u en el català oriental o sigui [ukèj] o bé [okéj]. Resultat: aquesta pronúncia només la respecten quatre lletraferits.
HANDBOL. Grafia adaptada del mot anglès handball. Seguint el criteri anterior ens aconsellen pronunciar [ambòl]. Però la gent diu [hámbol] amb hac aspirada i l’accent a la primera síl·laba com en anglès.
No entenem la defensa d’aquestes pronúncies. I la intuïció dels parlants les rebutja perquè les troba artificioses.
BÉICON. Aquesta grafia adaptada de l’anglès és la que es defensa en el portal ÉsaDir (Portal Lingüístic de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals) perquè és la forma que més s’assembla a la pronúncia que han adoptat els parlants en general [béjkon] tot i que nosaltres creiem que en català oriental hauríem de pronunciar una vocal neutra en lloc de la o i ens aproximaríem encara més a l’idioma original. El DIEC però continua apostant per bacó, mot rebutjat pel parlant perquè li remet al significat de porc o marrà en sentit de molt brut.
També fem servir un munt d’estrangerismes que encara no han entrat al diccionari normatiu tot i ser d’ús molt habitual. Hi ha una part de població, especialment els joves, que naveguen amb tota naturalitat per internet en llengua anglesa. Per tant estan familiaritzats amb les pronúncies originals. No veiem per quin motiu no es poden anar fent servir aquestes pronúncies parlant en català. Bé que ho fan els italians !!
Per exemple:
CÀTERING. Grafia igual a l’anglesa amb accent català. I ens preguntem: no podríem acostar-nos a la pronúncia anglesa? [keítering] seria molt millor.
WI-FI. Per què no pronunciar com l’anglès [waifai] ? Doncs és bastant general dir [wifi] i, encara sort, perquè alguns diuen [bifi].
MOBILE WORLD CONGRESS. Si ens fixem una mica en com ho pronuncien els estrangers que vénen aquí notarem que és [móbail] i no [mobáil].
ZAIRE. Cada vegada que sentim al telenotícies aquest nom pronunciat a la castellana ens preguntem: per què? És un nom que ens ha arribat a través del francès Zaïre, pronunciat [zaír]. Així és com l’hauríem de pronunciar, no tenim cap problema en fer-ho ja que tots els fonemes coincideixen amb fonemes catalans.
MUNIC. Pronunciada [muníc]. No trobem enlloc una explicació racional al per què la paraula és aguda i no plana. L’original alemany, München, és plana. Copiem la pronunciació francesa? Aquí potser ens convindria acostar-nos al castellà...
SOUL. Aquesta tipus de música s’ha de pronunciar [soul] tal qual... no s’ha de reduir a [sul].
Rhythm-and-Blues. Sembla molt difícil però no ho és tant. Els embolics que se senten fan riure i tot... [rídəmənblús] seria una bona pronunciació.
Un exemple especialment absurd és POLE POSITION. Quan es pronuncia tota l’expressió es fa bé [pòlpəzíshən]. Però quan se suprimeix la segona part es diu [póle], una pronúncia clarament castellana. És a dir pole canvia de pronunciació segons vagi amb position o no.
Com ja deveu haver intuït no hi ha una norma clara en l’adaptació fonètica dels estrangerismes. La tradició? La imitació del castellà? La deformació nostrada?
No podem estar d’acord amb cap d’aquests criteris. Diem el que hem dit des del primer article d’aquest blog: respecte i ciència !! Respecte per l’idioma original i criteris científics a l’hora de fer l’adaptació.
No ens cansarem de repetir-ho: en un món cada vegada més global i amb més contactes exteriors, la llengua anglesa ha de ser una eina quotidiana en mans dels que tenen 40 o menys anys. Una bona manera d’inculcar això és començar pronunciant els anglicismes a l’anglesa, amb tota naturalitat.
Curiosament, quan imitem altres llengües, ens creem problemes on no n’hi hauria d’haver cap. Vegem-ne un exemple:
Les adreces electròniques: nom@servidor.com. En anglès això és llegiria: nom at servidor dot com. Que vol dir que la persona és a (at) un servidor. El punt es diu dot. En català podríem haver dit: nom a servidor punt com. Igual que en anglès @ és at, en català seria a. La representació és perfecta i el significat molt clar. Per què ens hem complicat la vida amb arrova? Si no és per imitació del castellà, ja direu per què és. Això sí... ho escrivim amb v baixa... així sembla més genuí...
Doncs estigueu tranquils perquè la segona edició del DIEC ho beneeix:
Arrova: Pes equivalent a un quart de quintar o 26 lliures. En una adreça electrònica, símbol que separa la signatura de l'usuari de l'ordinador que l'hostatja (símbol, @).