dilluns, 10 d’octubre de 2016

LA POLÈMICA PELS DIACRÍTICS

Fa poc, el ple de l’Institut d’Estudis Catalans va ratificar la nova “Gramàtica de la llengua catalana”, la primera gramàtica institucional de l’IEC que, com a tal, té caràcter normatiu. Aquesta revisió de la normativa gramatical respon als canvis de la llengua,  ja que fins ara l’obra de referència encara era la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra del 1918.

Les llengües sense complexos i que tenen una vida assegurada solen fer canvis normatius cada 20 o 25 anys, així que a la nostra potser ja li tocava !

Però no tothom ho ha vist d’aquesta manera i s’ha muntat una polèmica completament estèril, a parer nostre, al voltant d’un dels punts més poc discutibles d’aquesta prudent reforma: els accents diacrítics.

A través de Facebook, jo mateixa he participat en aquesta discussió i els arguments que m’han donat en defensa dels accents diacrítics han estat d’allò més simples: que han costat molt d’aprendre per ara abandonar-los, que no sabrem com pronunciar les paraules, que s’empobrirà la nostra llengua, que ens estem castellanitzant, que es simplifica per mandra, que Llull i Fabra s’escandalitzarien...  Com podeu comprovar, quasi tots són arguments de base sentimental no lingüística i científica.

Anem a pams.

Els accents pertanyen a l’ortografia que no és més que la manera de representar gràficament una llengua en un moment històric determinat. No escrivia igual Llull al s. XIII que Fabra al s. XX, evidentment.

La reforma ortogràfica de Mestre Fabra, en el seu moment, va tenir detractors furibunds potser amb la mateixa mentalitat  dels que ara la defensen. I va haver de renunciar a moltes de les seves propostes, com per exemple la supressió de la hac. El canvi de la y grega per la i llatina va fer que s’organitzessin dos bàndols, el dels detractors i el dels defensors. Per aconseguir unificar la grafia del s. XIX va transigir en alguns punts però mai no va renegar de les seves propostes inicials.

Mestre Fabra es basà en tres criteris a l’hora de normativitzar la nostra ortografia: el fonètic, l’etimològic i la tradició. S’ajustà tant com pogué al primer criteri, claudicà en alguns moments pel segon (la h) tot i que l’eliminà a mig i a final de mot i i respectà pocs casos per tradició, per exemple la h final en els cognoms Llach, March, etc...

Coneixedor de la majoria de llengües romàniques, va tenir en compte les solucions que havien trobat en les seves unificacions ortogràfiques. Per últim, sempre amb la idea d’englobar totes les variants territorials, va tenir en compte els dialectes, per exemple els plurals en –es per respecte a la pronúncia del català occidental.

Mestre Fabra deixà menys de 50 accents diacrítics que, al llarg dels anys, han crescut com a bolets fins arribar a més de 150 !! Quan ell mateix dubtava de mantenir-ne cap. Hi havia parelles de mots que portaven accent tots dos: vénen ( de venir) i vènen (de vendre) i les Normes de Fabra en van treure un. Hi havia i hi ha moltes parelles de mots que no porten accent cap dels dos i mai no l’hem trobat a faltar, pot (verb) i pot (nom). Per exemple en la frase: sol anar sol a prendre el sol estirat al sòl de la terrassa, només l'últim nom porta accent diacrític, això vol dir que els altres no sabem com els hem de pronunciar, si amb o oberta o amb o tancada? 

De debò que no sabrem com pronunciar els mots si no porten el seu diacrític corresponent?  Hi ha molt poca base científica per defensar això.

Els nens aprenen a parlar abans que a escriure i pronuncien els mots com ho fan els seus pares i mestres que, quan eren petits, van aprendre’ls oralment dels seus pares i mestres... Si escrivim raïm sense dièresi, ho pronunciarem amb la a tònica ? Ben segur que no. Els meus alumnes, si coneixen la paraula, la pronuncien bé tant si porta dièresi com si no.

L’estructura d’una llengua la forma la fonètica, la morfologia i la sintaxi, allò que en diem gramàtica, tant si la tenim descrita en un manual com si no (llengües tribals sense gramàtica escrita). Aquesta és la part que pot empobrir una llengua, per exemple: pronunciar sordes les esses sonores, no emprar bé els pronoms febles en i hi, construir les frases seguint les formes castellanes – ens veurem a la teva casa-.  També hi ha el lèxic que tenim recollit en un diccionari i si substituïm paraules pròpies de la llengua per altres de foranes, també estarem empobrint- la. Però simplificar la forma escrita d’una llengua no té res a veure amb la seva riquesa.

En tots els meus anys de docència, he dedicat moltes hores a inculcar les normes ortogràfiques als meus alumnes quan, en realitat, hauria estat molt més interessant, per a ells i per a mi, ensenyar-los a redactar i fer debats orals amb argumentació. És a dir, dedicar les hores lectives a l’expressió és mot més enriquidor per a la formació dels alumnes, més avui que tenen  a l’abast els correctors automàtics. Una màquina pot corregir errors d’ortografia però no pot corregir les frases mal construïdes.

Aquesta tímida reforma que ens proposa l’IEC no s’ha de veure com l’enemic a batre perquè no fa més que intentar seguir el criteri fabrià que en paraules de Joan Solà consta d ‘onze conceptes: aconseguir que el català sigui una llengua moderna, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la llengua parlada, clara i lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa.

Nota:

Aquells lectors interessats en aprofundir en aquest tema poden llegir-se la conferència que Joan Solà i Cortassa que va fer davant el Ple de l’IEC el 12 de desembre del 2005, titulada: Pompeu Fabra i Poch. Semblança bibliogràfica. Es troba a internet.

Als lletraferits els recomano un llibre que ja és un clàssic: Història de la normativa catalana de Mila Segarra.




divendres, 7 d’octubre de 2016

HE’S A LOSER – És un perdedor?

La comparació entre idiomes diferents té molts aspectes i pot arribar a ser tan profunda com desitgem. Avui tocarem un factor no massa conegut:  el canvi de categoria gramatical per expressar una mateixa idea.

Posarem un exemple per explicar el que volem dir. Expressem la mateixa idea quan diem: confiar en una persona que tenir confiança en una persona. Gramaticalment, en el primer cas, la càrrega semàntica és en el verb confiar i en el segon en el substantiu confiança. És a dir, hem canviat l'element central de significació d'un verb a un substantiu.

En la comparació entre idiomes, aquest fenomen és molt normal. Posem un exemple en anglès. Nosaltres diem: quina edat tens?, en anglès es diu: how old are you? Veiem doncs que en català l’element central de significació és un substantiu edat mentre que en anglès és un adjectiu old.

Hi ha una construcció amb substantius derivats de verbs que és molt comuna en anglès i a vegades no té un equivalent proper en català. De tota manera això no vol dir que no puguem trobar un substantiu que signifiqui una cosa semblant. 

Vegem-ne uns exemples i donem-hi possibles traduccions.

He’s a winner. Ho guanya tot. És un guanyador o un triomfador.
He’s a loser. Perd sempre.
Tot i que, actualment, hi ha una tendència a dir és un perdedor per influència de l’anglès als mitjans de comunicació. Perdedor, en la nostra llengua, se solia fer servir com a adjectiu (cavall perdedor o guanyador) o inclús substantiu però no amb l’article indeterminat (un perdedor).
Però si diem: he’s the bread winner in this family, no solem dir que és el guanyador de pa d’aquesta família, sinó que és qui guanya el pa en aquesta família. Així veiem com el centre semàntic va del substantiu al verb.

Altres exemples:

She’s an early-riser. Es lleva molt d’hora. És matinadora. Com veiem, a vegades sí que fem servir el substantiu però d’un altre camp semàntic.
It’s an all-nighter. Dura tota la nit.
It’s a keeper. Val la pena conservar-lo. És valuós.
It’s a non-smoker. No s’hi pot fumar. (Vagó de tren, per ex.).
I’m a non-smoker. No sóc fumador. No fumo.
He’s a goner. Està acabat, està a les últimes.
She’s a first-timer. És la primera vegada que ho fa. És un principiant. També aquí usem un substantiu d’un altre camp semàntic.
A vegades en la mateixa expressió tenim el verb i el substantiu, tots dos amb força semàntica.
That girl is a real breath taker. Aquesta noia talla la respiració. Es molt maca.
You are a life saver. M’has salvat la vida. Es podria dir... Ets un salvador???
He’s a troublemaker. Sempre busca problemes. És un agitador, un busca-raons.
It’s a game changer. Això canvia les regles de joc. És revolucionari. És un punt d’inflexió.
He’s a latecomer. Sempre arriba tard. És un tocatardà. És impuntual.
This film is a blockbuster. Èxit de taquilla o vendes.

Aquest tema podria anar molt lluny i estendre’s també a altres categories gramaticals. Avui però, ens conformarem amb el que hem tractat.