dilluns, 10 d’octubre de 2016

LA POLÈMICA PELS DIACRÍTICS

Fa poc, el ple de l’Institut d’Estudis Catalans va ratificar la nova “Gramàtica de la llengua catalana”, la primera gramàtica institucional de l’IEC que, com a tal, té caràcter normatiu. Aquesta revisió de la normativa gramatical respon als canvis de la llengua,  ja que fins ara l’obra de referència encara era la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra del 1918.

Les llengües sense complexos i que tenen una vida assegurada solen fer canvis normatius cada 20 o 25 anys, així que a la nostra potser ja li tocava !

Però no tothom ho ha vist d’aquesta manera i s’ha muntat una polèmica completament estèril, a parer nostre, al voltant d’un dels punts més poc discutibles d’aquesta prudent reforma: els accents diacrítics.

A través de Facebook, jo mateixa he participat en aquesta discussió i els arguments que m’han donat en defensa dels accents diacrítics han estat d’allò més simples: que han costat molt d’aprendre per ara abandonar-los, que no sabrem com pronunciar les paraules, que s’empobrirà la nostra llengua, que ens estem castellanitzant, que es simplifica per mandra, que Llull i Fabra s’escandalitzarien...  Com podeu comprovar, quasi tots són arguments de base sentimental no lingüística i científica.

Anem a pams.

Els accents pertanyen a l’ortografia que no és més que la manera de representar gràficament una llengua en un moment històric determinat. No escrivia igual Llull al s. XIII que Fabra al s. XX, evidentment.

La reforma ortogràfica de Mestre Fabra, en el seu moment, va tenir detractors furibunds potser amb la mateixa mentalitat  dels que ara la defensen. I va haver de renunciar a moltes de les seves propostes, com per exemple la supressió de la hac. El canvi de la y grega per la i llatina va fer que s’organitzessin dos bàndols, el dels detractors i el dels defensors. Per aconseguir unificar la grafia del s. XIX va transigir en alguns punts però mai no va renegar de les seves propostes inicials.

Mestre Fabra es basà en tres criteris a l’hora de normativitzar la nostra ortografia: el fonètic, l’etimològic i la tradició. S’ajustà tant com pogué al primer criteri, claudicà en alguns moments pel segon (la h) tot i que l’eliminà a mig i a final de mot i i respectà pocs casos per tradició, per exemple la h final en els cognoms Llach, March, etc...

Coneixedor de la majoria de llengües romàniques, va tenir en compte les solucions que havien trobat en les seves unificacions ortogràfiques. Per últim, sempre amb la idea d’englobar totes les variants territorials, va tenir en compte els dialectes, per exemple els plurals en –es per respecte a la pronúncia del català occidental.

Mestre Fabra deixà menys de 50 accents diacrítics que, al llarg dels anys, han crescut com a bolets fins arribar a més de 150 !! Quan ell mateix dubtava de mantenir-ne cap. Hi havia parelles de mots que portaven accent tots dos: vénen ( de venir) i vènen (de vendre) i les Normes de Fabra en van treure un. Hi havia i hi ha moltes parelles de mots que no porten accent cap dels dos i mai no l’hem trobat a faltar, pot (verb) i pot (nom). Per exemple en la frase: sol anar sol a prendre el sol estirat al sòl de la terrassa, només l'últim nom porta accent diacrític, això vol dir que els altres no sabem com els hem de pronunciar, si amb o oberta o amb o tancada? 

De debò que no sabrem com pronunciar els mots si no porten el seu diacrític corresponent?  Hi ha molt poca base científica per defensar això.

Els nens aprenen a parlar abans que a escriure i pronuncien els mots com ho fan els seus pares i mestres que, quan eren petits, van aprendre’ls oralment dels seus pares i mestres... Si escrivim raïm sense dièresi, ho pronunciarem amb la a tònica ? Ben segur que no. Els meus alumnes, si coneixen la paraula, la pronuncien bé tant si porta dièresi com si no.

L’estructura d’una llengua la forma la fonètica, la morfologia i la sintaxi, allò que en diem gramàtica, tant si la tenim descrita en un manual com si no (llengües tribals sense gramàtica escrita). Aquesta és la part que pot empobrir una llengua, per exemple: pronunciar sordes les esses sonores, no emprar bé els pronoms febles en i hi, construir les frases seguint les formes castellanes – ens veurem a la teva casa-.  També hi ha el lèxic que tenim recollit en un diccionari i si substituïm paraules pròpies de la llengua per altres de foranes, també estarem empobrint- la. Però simplificar la forma escrita d’una llengua no té res a veure amb la seva riquesa.

En tots els meus anys de docència, he dedicat moltes hores a inculcar les normes ortogràfiques als meus alumnes quan, en realitat, hauria estat molt més interessant, per a ells i per a mi, ensenyar-los a redactar i fer debats orals amb argumentació. És a dir, dedicar les hores lectives a l’expressió és mot més enriquidor per a la formació dels alumnes, més avui que tenen  a l’abast els correctors automàtics. Una màquina pot corregir errors d’ortografia però no pot corregir les frases mal construïdes.

Aquesta tímida reforma que ens proposa l’IEC no s’ha de veure com l’enemic a batre perquè no fa més que intentar seguir el criteri fabrià que en paraules de Joan Solà consta d ‘onze conceptes: aconseguir que el català sigui una llengua moderna, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la llengua parlada, clara i lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa.

Nota:

Aquells lectors interessats en aprofundir en aquest tema poden llegir-se la conferència que Joan Solà i Cortassa que va fer davant el Ple de l’IEC el 12 de desembre del 2005, titulada: Pompeu Fabra i Poch. Semblança bibliogràfica. Es troba a internet.

Als lletraferits els recomano un llibre que ja és un clàssic: Història de la normativa catalana de Mila Segarra.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada