dimarts, 31 de gener de 2017

CATANYOL

Tots els que defensem que el català normatiu del segle XXI ha d’acostar-se als usos reals dels parlants hem estat acusats moltes vegades de ser partidaris del catanyol.
S’entén per catanyol aquella parla catalana que incorpora contínuament castellanismes, tant al lèxic com a les estructures morfosintàctiques.
Les interferències en el lèxic es descobreixen fàcilment  i molts parlants se les autodetecten, a voltes són corregits pels seus fills que, per influència de l’escola, usen les formes genuïnes. És el cas, per exemple, del columpi i  columpiar-se dels pares pel gronxador i gronxar-se dels avis, avui recuperat pels infants a través dels mestres.
En canvi, les interferències en les estructures morfosintàctiques són molt més difícils de detectar i, per tant, de corregir. En els articles d’aquest mateix blog, algun lector d’esperit purista ens ha indicat, amablement, algunes de les estructures que, al seu parer, són castellanismes i hauríem de corregir.
Aquesta reflexió present no ve, però, dels suggeriments d’aquests lectors sinó de l’article d’Albert Pla Nualart al diari ARA el passat dissabte dia 28 de gener, titulat  “El meu fill porta tres dies engripat”.
És una d’aquestes formes de les quals es fa difícil assegurar categòricament que es tracta d’una influència del castellà. És cert que, de manera natural i sense pensar-hi, la forma que usaríem seria: Fa tres dies que el meu fill està engripat (té la grip). Ara bé, per condemnar absolutament la forma “porta tres dies” caldria estar molt segurs que no ens ha arribat per la pròpia llengua i que és barbarisme o sigui, un préstec d’una altra llengua que ve a ocupar i desplaçar la forma genuïna.
I com aquesta, n’hi ha un munt. Moltes de les correccions que ens han suggerit només s’expliquen per l’aplicació d’un zel i un purisme extrem que nosaltres no compartim. Volem fer constar que estem absolutament d’acord amb Pla Nualart quan diu que “menys genuí no sempre és sinònim de menys català”.
Quan feia de professora de llengua catalana, sovint animava els meus alumnes castellano-parlants a llançar-se a parlar en català. Alguns em deien, amb bona intenció, que no en sabien prou i que destrossarien el català. La meva resposta sempre anava en la mateixa línia: “Si volem una llengua pura, acabarem abandonant-la i morirà. El català serà mestís o no serà”. Potser alguns d’ells encara recorden aquestes frases.
Això no vol dir pas que defensem que han d’entrar totes les formes usades al carrer, informalment, en el corpus de la normativa sinó que hem de ser conscients que el purisme portat a l’extrem pot tenir efectes pitjors que una certa tolerància per les interferències. Al cap i a la fi, totes les llengües tenen, contínuament, interferències d’altres llengües; per una banda les llengües veïnes, per una altra la llengua d’ús internacional. En el nostre cas serien el castellà i l’anglès.
Sembla que l’IEC s’inclina per aquesta tolerància en els usos informals i així ho manifesta en la seva Gramàtica, editada fa poc i ja criticada per alguns. Perquè, fins i tot, entre aquells que defensem aquesta tolerància, hi ha desacords perquè tenim diversos criteris a l’hora d’aplicar-la. A uns no agraden gens els pronoms febles no normatius mentre que d’altres els defensen perquè són els únics vius en la llengua parlada. Quasi tots pensem que per a davant d’infinitiu ha passat a la història però molts encara el defensen davant complement indirecte quan, en la llengua oral, sempre apareix únicament per. Ex.: Estudien per aprovar i Ho han comprat per tu. Sincerament, val més que ens posem d’acord i treballem tots per un mateix objectiu: que el català pugui ser usat de manera natural i sense complexos per tota la comunitat lingüística, i no únicament pels lletraferits.
No ens cansarem de repetir-ho: una llengua és un cos viu quan s’usa de manera natural en una comunitat lingüística i, com a cos viu que és, muta, canvia, evoluciona i si no ho fa és que es tracta d’una llengua morta. El llatí ja no muta, ja no evoluciona, ja no canvia, ja no pateix interferències. Volem que el català segueixi els passos del llatí?




dissabte, 14 de gener de 2017

DIALECTE TOSCÀ: algunes característiques fonètiques.

És conegut que l’italià és una llengua molt dialectalitzada però nosaltres, avui, no parlarem  dels dialectes italians en general, ni si alguns d'aquests dialectes es podrien considerar llengües.
Serem molt més concrets. Volem parlar d'un dialecte o millor d'una característica fonètica d'un dels dialectes. Aquest dialecte és el toscà que, com sabem, és la base de l’estàndard italià actual.

La característica que ens interessa és fonètica. Es tracta d’un fenomen que s’assembla molt a un altre fenomen que es dóna en català i en altres llengües llatines: la fricació de les oclusives sonores b, d, g.  En toscà el fenomen que es produeix és similar però en aquest cas afecta també les oclusives sordes p, t, k.

Recordem les paraules boca, dit i gat. Si no van precedides de vocal, les tres consonants inicials són oclusives. Mirem ara les paraules lloba, cada i arruga. Aquí les oclusives b, d, g es fan fricatives en trobar-se entre vocals. En l’alfabet fonètic internacional (IPA) els sons [b] [d] [g] esdevenen [ß] [ð] [ɣ], que són els corresponents fricatius. Aquest fenomen de fricació no es dóna a les oclusives sordes p, t, k, com a les paraules mapa, fita, teca.

Però en el cas del toscà sí que es dóna aquest fenomen de fricació de les oclusives sordes (p, t, k) entre vocals, esdevenint [ɸ] [θ] [h]. En posarem uns exemples.
Si diem: capo, sito, fico, com que les tres oclusives (p, t, k) estan entre vocals la pronúncia toscana seria: [‘kaɸo], [‘siθo], [‘fiho]. La h és com una h aspirada anglesa (encara que en algunes ocasions sembla que és més una [ꭓ], que és com la j castellana). La [ɸ] és com una f però bilabial i no labiodental. La [θ] és com la z castellana o la th (en think) anglesa.

Veiem que aquest fenomen no produeix cap confusió perquè aquests nous sons no existeixen en italià. Per tant no es poden confondre paraules diferents. També hem de deixar constància que la fricació s’aplica a consonants simples i no a les dobles, diferència aquesta molt important en italià. El canvi s’aplicaria a vita, opera, fico però no a mettere, troppo, ricco que continuen sent oclusives i dobles.

Un altre fenomen similar és la fricació de les africades o si es vol la deafricació. Entre vocals les africades ] [ʤ] es converteixen en les fricatives [ʃ] [ʒ]. Vegem-ne alguns exemples.
Bacio amb [ʧ] en toscà es pronuncia amb [ʃ], i Luigi amb [ʤ] esdevé [ʒ].
Com abans, les consonants dobles no segueixen la norma (faccia i raggio, amb [tʧ] i [dʤ]) i no s’introdueixen confusions: la [ʒ] no existeix en italià i la [ʃ] sempre és doble. És a dir, en italià estàndard distingiríem cuscino (cuixí) amb [ʃʃ] i cucino (cuino) amb [ʧ]. En toscà cuscino (cuixí) amb [ʃʃ] i cucino (cuino) amb [ʃ].

Aquests dos canvis són els principals canvis fonètics, n’hi ha alguns altres però que no es donen a Firenze i Prato, les dues ciutats principals de la Toscana. Evidentment, hi ha altres canvis morfològics, sintàctics i semàntics que aquí no tractem.

NOTA: Volem donar les gràcies al nostre amic toscà Michele que amb els seus exemples i la seva pronúncia ens ha ajudat a aclarir i exposar correctament el tema.
Si voleu saber més característiques del toscà, consulteu la wikipedia en italià: dialetto toscano.



WE STOPPED FOR GAS. Un cas de finalitat causal.

En català, la preposició PER pot introduir un infinitiu que significa finalitat i motiu alhora, és a dir que, en aquestes frases, la finalitat és al mateix temps el motiu de l’acció expressada pel verb principal que sol ser d’acció voluntària (anar, comprar, decidir, etc...) A més podem observar que l’infinitiu es refereix al conjunt de l’oració principal i no únicament al verb.
Faig exercici per estar sa.
            I do exercise to be healthy.

En anglès hi ha diverses maneres d’expressar la finalitat amb infinitius. No en parlarem avui i són fàcils de trobar a internet.

Ens centrarem en una oració final en la qual no trobem l’infinitiu. És la construcció FOR+ sintagma nominal.
Vegem-ne un exemple:
I went to the city for groceries.
Vaig anar a la ciutat per comprar menjar.
Aquí veiem que a nosaltres ens resulta necessari introduir l’infinitiu ‘comprar’. És cert que en anglès també podríem dir: I went to the city to buy groceries, però existeix la possibilitat de suprimir l’infinitiu.

Altres exemples:
We stopped for gas.
Vam parar per comprar gasolina.

We tested the installation for electrical problems.
Vam comprovar la instal·lació per trobar els problemes elèctrics.

I stopped there for a chat.
M’hi vaig parar per xerrar.

We went out for a pizza.
Vam sortir per menjar una pizza.

Fixem-nos que en aquest últim exemple, en no haver-hi l’infinitiu en anglès, també podríem interpretar ‘per comprar una pizza’.

I popped into the supermarket for some apples on the way home.
Vaig entrar un moment al supermercat per comprar pomes de camí a casa.

I decided I would save up for a new computer.             
Vaig decidir que estalviaria per (comprar-me) un nou ordinador.
             
I traveled to Chicago for a business conference.  
Vaig viatjar a Chicago per (participar en) una conferència de negocis.

I went to the doctor for a general checkup.     
Vaig anar al metge per (fer-me) una revisió.

Podem veure que en aquestes tres últimes frases, també en català es pot suprimir l’infinitiu. De tota manera, hem de dir que en general nosaltres ens sentim més còmodes amb l’infinitiu i, com hem vist en molts casos és absolutament necessari.

Un últim exemple:
We shall grab every opportunity for fruitful cooperation between both countries.
Aprofitarem qualsevol oportunitat per aconseguir una cooperació fructífera entre els dos països.
Aquí si suprimíssim l’infinitiu (aconseguir) la frase no resultaria tan natural.