dissabte, 14 de gener de 2017

DIALECTE TOSCÀ: algunes característiques fonètiques.

És conegut que l’italià és una llengua molt dialectalitzada però nosaltres, avui, no parlarem  dels dialectes italians en general, ni si alguns d'aquests dialectes es podrien considerar llengües.
Serem molt més concrets. Volem parlar d'un dialecte o millor d'una característica fonètica d'un dels dialectes. Aquest dialecte és el toscà que, com sabem, és la base de l’estàndard italià actual.

La característica que ens interessa és fonètica. Es tracta d’un fenomen que s’assembla molt a un altre fenomen que es dóna en català i en altres llengües llatines: la fricació de les oclusives sonores b, d, g.  En toscà el fenomen que es produeix és similar però en aquest cas afecta també les oclusives sordes p, t, k.

Recordem les paraules boca, dit i gat. Si no van precedides de vocal, les tres consonants inicials són oclusives. Mirem ara les paraules lloba, cada i arruga. Aquí les oclusives b, d, g es fan fricatives en trobar-se entre vocals. En l’alfabet fonètic internacional (IPA) els sons [b] [d] [g] esdevenen [ß] [ð] [ɣ], que són els corresponents fricatius. Aquest fenomen de fricació no es dóna a les oclusives sordes p, t, k, com a les paraules mapa, fita, teca.

Però en el cas del toscà sí que es dóna aquest fenomen de fricació de les oclusives sordes (p, t, k) entre vocals, esdevenint [ɸ] [θ] [h]. En posarem uns exemples.
Si diem: capo, sito, fico, com que les tres oclusives (p, t, k) estan entre vocals la pronúncia toscana seria: [‘kaɸo], [‘siθo], [‘fiho]. La h és com una h aspirada anglesa (encara que en algunes ocasions sembla que és més una [ꭓ], que és com la j castellana). La [ɸ] és com una f però bilabial i no labiodental. La [θ] és com la z castellana o la th (en think) anglesa.

Veiem que aquest fenomen no produeix cap confusió perquè aquests nous sons no existeixen en italià. Per tant no es poden confondre paraules diferents. També hem de deixar constància que la fricació s’aplica a consonants simples i no a les dobles, diferència aquesta molt important en italià. El canvi s’aplicaria a vita, opera, fico però no a mettere, troppo, ricco que continuen sent oclusives i dobles.

Un altre fenomen similar és la fricació de les africades o si es vol la deafricació. Entre vocals les africades ] [ʤ] es converteixen en les fricatives [ʃ] [ʒ]. Vegem-ne alguns exemples.
Bacio amb [ʧ] en toscà es pronuncia amb [ʃ], i Luigi amb [ʤ] esdevé [ʒ].
Com abans, les consonants dobles no segueixen la norma (faccia i raggio, amb [tʧ] i [dʤ]) i no s’introdueixen confusions: la [ʒ] no existeix en italià i la [ʃ] sempre és doble. És a dir, en italià estàndard distingiríem cuscino (cuixí) amb [ʃʃ] i cucino (cuino) amb [ʧ]. En toscà cuscino (cuixí) amb [ʃʃ] i cucino (cuino) amb [ʃ].

Aquests dos canvis són els principals canvis fonètics, n’hi ha alguns altres però que no es donen a Firenze i Prato, les dues ciutats principals de la Toscana. Evidentment, hi ha altres canvis morfològics, sintàctics i semàntics que aquí no tractem.

NOTA: Volem donar les gràcies al nostre amic toscà Michele que amb els seus exemples i la seva pronúncia ens ha ajudat a aclarir i exposar correctament el tema.
Si voleu saber més característiques del toscà, consulteu la wikipedia en italià: dialetto toscano.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada